REFERÈNCIES EXPLÍCITES
No és fins al 22 de juny de 1845 que, en un article publicat al Diario de Barcelona, es tenen les primeres dades del ball pròpiament dit. L’articulista anomena el ball de diables, entre molts altres, per la seva participació en les cercaviles i processons de la Festa Major. En el curs del segle XIX diverses publicacions de premsa (Diari de Barcelona, Diari de Reus, Diari de Vilanova, entre altres) divulguen actuacions del Ball de Diables a la Festa Major.
Arribats doncs al 1845, darrer any en què l’Administració de Santa Anna dóna comptes al Rector de la Parròquia, en trobem la primera notícia detallada dels actes de la Festa Major.
El “Diario de Barcelona” del 22 de juliol de 1845, publicà un article del corresponsal vendrellenc anunciant el programa de la festa:
“La villa del Vendrel celebra el 26 del actual con regocijos públicos la fiesta de Santa Ana, su ínclita Patrona.
El 25 por la tarde empezaran a recorrer las calles los bailes y danzas propios del país, como son el de los diablos, el de los valencianos, el de los palitroques, el de los malcasados, el de San Isidro, moigiganga, etc.(...) I por ultimo se disparara un gran castillo de fuego.
El 26 seguiran los mismos bailes y danzas (...) por la tarde habrá procesión (...)
El 27 seguiran las funciones religiosas, baile público tarde y noche y en la plaza los diablos ejecutaran por ultima vez sus sorprendentes y traviesos juegos.”
Així ens presentaven la Festa d’aquell 1845 on ara sí hi apareixen ja anomenats tota una corrua de balls “propios del país”, se n’anomenen un total de sis i encara hi apareix el “etc.”
Pel que fa al Ball de Diables, és el primer a ésser anomenat i per l’especial menció que en fa el cronista cal destacar l’últim paràgraf transcrit: “de noche y en la plaza los diablos ejecutaran por ultima vez los sorprendentes y traviesos juegos”. Pel que sembla desprendre’s d’aquestes paraules que el corresponsal ja havia vist amb anterioritat l’espectacle nocturn dels nostres diables. També es possible que aquests “sorprendentes y traviesos juegos” nocturns a la Plaça Vella podrien definir la tradicional Carretillada.
L’any següent, el 1846, també al “Diario de Barcelona” del 30 de juliol, publica un ampli comentari de la nostra festa gran:
“La villa del Vendrell ha celebrado con nuevos regocijos la memoria de su Patrona Santa Ana. En la tarde del 25 se hizo la procesión trasladando la nueva imagen de la Santa a la Iglesia. Iba precedida de nueve diferentes bailes al estilo del país como el de los montañeses, el de los pastores, el de los malcasados, el de la Rosaura, el de los bastoncillos a paloteo, el de los diablos, la mojiganga y el célebre y faborito en el campo de Tarragona de los valencianos, todos con músicos. A las diez de la noche se dispararon varios fuegos artificales y un gran castillo, calculèndose màs de catorce mil personas que asistieron a este espectaculo. Amaneció el domingo día de Santa Ana, y todas las músicas y bailes recorrían las calles felicitando a los vecinos.(...) Por la tarde hubo segunda procesión más lucida que la primera.”(...)
Dia 27- “al volver la imagen de la Santa a casa del Sr. Administrador, el baile de diablos disparó algunos centenares de cohetes y el de la mogiganga se distinguió con hermosos grupos que formaban alusiones a la Passión de Nuestro Señor Jesucristo.”
Cal assenyalar que si l’any anterior els “sorprendentes y traviesos juegos” podrien fer pensar en la Carretillada, aquest any encara ens ho fa pensar més “el baile de diablos disparó algunos centenares de cohetes”,
També ens fa constar el cronista: “no podemos menos que notar que la nueva imagen de Santa Ana y los fuegos artificiales (...) son construidos en la propia villa del Vendrell por un joven cubero...” Aquest no és l’altre que el jove Joan Toldrà i Fàbregas “Matines”, que als seus 35 anys ja era un experimentat artífex en aquest camp. En “Matines” va aconseguir reconeguda fama entre els anys 1840 i 1880, presentant a Barcelona, l’any 1842 i per primer cop a Espanya, els focs de colors durant les festes que la capital dedicà al a Regent Mª Cristina de Borbó.
A més sembla que era l’encarregat de fer les famoses carretilles del Ball de Diables vendrellenc, com ens ho explica en Josep Aixalà i Casellas (1860-1950) en el seu llibre “L’aigua de Santa Tecla” (El Vendrell, 1933, pàg.9): “A casa del Matines, que tantost feia carretilles per al ball de Diables com voladors i castells de focs, s’hi entrava per una tenda...”.
El nostre Ball de Diables, està doncs en plena i espectacular activitat en els primers lustres del segle; activitat que té una continuada presència en la diada de Santa Anna i que tan sols és destorbada per la Segona Guerra Carlina, coneguda com la “Guerra dels Matiners” (1846-1848). No tenim cap dada d’aquest període, suposem que per l’estat anòmal del país no se celebraren festes, com va passar durant la primera.
No serà fins el 1849 que en el “Diario de Barcelona” torna a parlar de la nostra festa i els seus balls, entre els quals hi consta de nou el Ball de Diables:
“El dia 25 á las doce del dia un repique general de campanas anunciarà las fiestas; a las cinco de la tarde se transportarà la Santa de casa de uno de los Administradores á la Iglesia, siguiendo el curso varias danzas y bailes como son: Mochiganga... Malcasados, Pastorcillos, Rosaura...y el de los Diablos, que tanta algazara suele meter por la variedad de figuras que ejecutan y los hermosos fuegos que disparan.”
Durant els anys següents, en el mateix “Diario de Barcelona”, el “Diario de Villanueva” o el “Dirario de Tarragona”, hi seguim trobant les cròniques de la nostra Festa Major; nombrant els diversos balls i danses, entre els quals hi consta el Ball de Diables. I també va agafant fama els focs artificials que preparava el pirotècnic vendrellenc Joan Toldrà “Matines” i la repercusió de les nostres festes als pobles dels voltants. Entre d’altres cites en destaquem algunes a continuació:
(1851) “Nos dicen del Vendrell:...en los dias 25-26-27 del corriente con una fiesta mucho mas brillante de las que se han celebrado en los años anteriores, pues ademas de las danzas de costumbre como son, Moigiganga...Pastorcillos, Gitanas, Diablos y otros.(...) asi como el tan acreditado pirotécnico D. Juan Toldra, estacomponiendo unos fuegos artificiales no conocidos hasta ahora, y que no dudamos seran de la admiración de todos los concurrentes.”
(1852) “...una lucida fiesta que sobrepuje a la de los años anteriores (...) no dudamos que este año será muy concurrida de forasteros para disfrutat de ella, en la que podrán ver sus variados fuegos y el gran número de comparsas y danzas que se estan ensayando para dichos días”
(1859) “El primer dia habrá tronada; la dulzaina y otros divertimentos recorreran la población (...) El 26 recorreran las calles varias múscias, las comparsas de Diablos... sercolets, malcasats, etc...”
(1862) “Escusado creemos manifestar que habiendose seguido el programa de costumbre, no han faltado esos adefesios estacionarios en nuestro siglo de progreso, llamados balls de diables, cercolets, que si bien llamaban mucho nuestra atencion cuando niños, nos merecen únicamente ahora una sonrisa desdenyosa.”
(1867) Dia 26- “a las 5 de la manyana saldra a recorrer las calles 2 orquestras tocando piezas alusivas y tambien los alegres y festivos bailes llamados “Cercolets”, “Diablos” y otros del país...”
(1876) “Por fin terminamos felizmente los festejos con que este año hemos obsequiado á nuestra Patrona Santa Ana (...)los bailes de Gitanas, Pastorets y Cercolets, que se anunciaban, no se han visto por las calles; pero en cambio nos han atontado el ruiso de los Diablos, “Bastons” y Rosaura...”
(1882) “Al mediodia del 25 habrá repique de campanas, salva de morteretes y petardos, y recorrerán las calles los bailes de diablos y otros”
L’any 1884, la premsa no publica el programa d’actes, ni fa cap tipus de comentari en relació amb la festa; però en el Llibre d’Actes Municipals que conserva l’Arxiu Històric hi hem trobat l’acta del 26 de juny d’aquest any, en el quan es deixa constància de la presentació a deliberació del pressupost de la festa major d’aquell any:
“ La Comisión de festejos y diversiones publicas, que tendran lugar en esta villa en los dias 25, 26 y 27 del mes que viene en honor y tributo á su patrona Santa Anna (...) presenta a la deliberación de la Corporación el siguiente presupuesto:
*Al pirotecnico D. Juan Toldra para fuegos artificiales del dia 25: 300pts.
*Al Administrados de las funciones religiosas para gastos de cera y demas, 160pts.
*A D. Sebastian por la orquesta local del Tivoli, con la correspondiente iluminación durante el baile de los dias 26 y 27: 825pts.
*Al baile llamado de los Diablos por los fuegos artificiales: 75pts.
*Para gastos imprevistos que puedan presentarse en animación de la fiesta: 75pts.”
Novament, els Diables no falten tampoc en aquesta ocasió a la festa anual. Cal fer esment que la quantitat destinada a les carretilles del ball, equival a la quarta part del cost del castell de focs, una xifra prou important. En Toldrà, tot i els seus 73 anys, continua encara actiu carregant carretilles i voladors per al castell de focs i per al ball.
Trobem uns anys en que surt el programa, però s’acull a la genèrica fórmula de “saliendo enseguida á recorrer las calles de la población los bailes que se estan organizando”.
Malgrat tot, podem aportar algunes dades més concretes. Estudiant uns manuscrits, copiats per Francesc Vidal i Soler i datats al Vendrell el 24 de juliol de 1887, hi figura anotat els parlaments i el llistat dels intèrprets del Ball de Malcasats, tots anomenats pel seu renom. Hi trobem dos noms que ens son de rellevància: la Dama - Pau Ravell, i en Sabaté – Borrón.
En el cas del primer, Pau Solé i Martí “Pau Ravell” (1865-1947) sabem que fou el Cap del Ball a principis del segle XX, i que més endavant, a la reorganització del Ball de Diables l’any 1933, fou a qui es van dirigir per tal de mantenir els parlaments, estris i personatges del ball i poder recuperar el ball en tota l’autenticitat d’anys enrera.
I en el segon, el Borrón (nom d’un personatge dels parlaments del Ball de Diables) vam poder esbrinar que es deia Joan Figuerola i Garriga (1859-1919), que era conegut per “Joan Borrón” i que feia de “Capità Borrón” en el Ball de Diables i disparava un pistola o petit trabuc.
El Ball dels Diables donaria origen a altres renoms com ara “el Diable”, “el Banyeta”...
Després d’uns anys amb dades indeterminades arribem al 1888, en que el diari tarragoní “El Mercantil” del 31 de juliol ens informa que “salieron las Danzas de Diablos, etc”.
Durant la dècada dels 90 trobem també en diaris com el de Tarragona o “La Provincia” de nou publicat el programa d’actes, que preveu altre cop “saliendo a recorrer las calles de la población los diablos y demás bailes que al efecto se están organizando”.
Els anys 93 i 94, tot i la crisi de la fil•loxera tornem a trobar els Diables al programa de la Festa Major. És curiós que trobem el programa amb un català prefabrià: “A mitja tarde los dits Xiquets, balls de bastons, diables, y demés balls de carrer”.
De la festa de l’any 1895, es conserva a l’Arxiu Històric Municipal la “Relación de gastos ocasionados por la fiesta mayor” amb un total de 796,98 pessetes.
D’entre les que cal destacar dues partides que fan referència al nostre ball:
“Fuegos artificiales 200pts.
Carretillas para los Diablos 56pts.
Alquiler de los trajes de los diablos 25pts.
(...)”
L’any següent tornem a trobar una crònica del setmanari “El Vendrellense”, 2 d’agost de 1895: “Después la salida de los oficios, una de las notas más tìpicas y animadas de nuesra Fiesta Mayor con aquella algarabía de grallas, música, el zumbido y petardo de carretillas, los Xiquets levantando espadats...”
És també en aquest 1896 en què es fa la primera fotografia, fins ara documentada, del ball vendrellenc. Es feta a la Plaça Vella; el fotògraf se situa dalt d’un terrat o teulada de les primeres cases del carrer de Mar. Al centre de la plaça, vora la portalada del temple parroquial, apareix el ball en plena representació, tot envoltat d’un nodrit grup d’encuriosits espectadors, que ens priva de veure-hi la totalitat dels components. S’hi diferencien ben clarament: el Lucífer, amb la seva llarga tiara i el ceptrot. La Diablessa, amb el seu barret, i sis Diables que, afegits als dos timbalers, Sant Miquel i l’àngel, fan un total de dotze de colla.
Abans d’entrar en el nou segle, fem doncs una mica d’anàlisi de la presència del Ball de Diables, hem d’assenyalar que en els cinquanta-cinc anys que van des de 1845, amb la primera nota concreta de la seva existència, fins al 1900, darrer del segle, tenim documentada l’actuació del ball en totes les festes majors de les quals tenim programa o dades concretes dels actes celebrats. Dins del conjunt dels elements del seguici popular, són els Diables els que han sortit més vegades: 27 anys, és a dir, cada dos anys, amb una admirable i rigorosa continuïtat al llarg de tot el segle XIX.
El ball va anar sortint amb força continuïtat fins al 1907. Just dos anys abans trobem la primera referència a la tradicional CARRETILLADA al nou setmanari local “La comarca del Vendrell”, del 22 de juliol de 1905:
“Dia 26- A punta de dia las tradicionales Matinadas per la música, grallas, Xiquets de Valls, Dialbes y demés dansas populars, despertant al veïnat ab sas alegras tocadas.
A la tarde las dansas populars y Xiquets recorreran la població escampant animació per tot, acudint á las sis á la plassa Vella per acompanyar la Solemne professó que recorrerá’l curs de costúm, cantantse en distints llochs del mateix bonichs motets, y enjegantse á la entrada de la professó á la iglesia un bonic Arbre de fochs artificials y una vistosa carretillada pels Diables.”
L’any següent tornen a fer-ne esment als actes programats en els dos setmanaris locals: “El Baix Penedès” i “La Comarca del Vendrell”:
“...durant la tarde, aquestas dansas y balls recorrerán com de costum la població (...) a la entrada de la professó se calarà un bonich Arbre de fochs artificials y els Diables enjegarán una vistosa y explèndida Carretillada.”
Les dues dècades següents són de forta decadència per a les entitats que conformen el folklore local, i el ball de diables surt tant sols un parell de vegades. El 1916 el “Baix Penedès” del 29 de juliol comenta: “la resurreció del ball de diables i la vinguda d’un ball de bastons, diables i palitroques posats al servei exclusiu del badell d’or, puix ell va pagar-los”. Aquesta última expressió es refereix al Sr. Samà, Marquès de Vilanova, Diputat a Corts per aquest districte, que fou pendonista en la processó d’aquell any.
També sabem de l’existència del nostre ball el 1923, que fou reorganitzat per un grup d’homes que havien sortit anys enrera, per anar a Tarragona on es celebrava la festa del carrer de Santa Anna. Sembla que en la capital del nostre camp, varen tenir molt d’èxit perquè la seva dicció castellana dels versos feia riure molts espectadors. Aquell any, per celebrar les festes a la vila, van contractar els Diables i el ball de bastons de l’Arboç. “A un quart de vuit, i amb tren, arriben al Vendrell els Diables de l’Arboç i marxen a Tarragona els de la vila...”.
És ja al 1933, per la Fira de Santa Teresa, que es produeix la primera recuperació del ball de diables, que va representar també el seu ball parlat.
Aquest no és un fet aïllat i cal remarcar-lo amb un ressorgiment general, a nivell local, de la nostra cultura tradicional; procés invers al que succeí a principis de segle. El 1926, per la Fira de Santa Teresa, trobem la creació de la colla local Nens del Vendrell. L’any 1930 es fan els gegants i els nanos a la casa “El Ingenio” de Barcelona. I el mateix 1933, per la Festa Major, es recupera el Ball de Bastons.
Finalment, i de nou per la Fira d’aquell any, es recupera el Ball de Diables a través d’un subscripció popular. El procés comença ja el setembre, en que “El Baix Penedès” del dia 16 publica aquesta crida: “uns aimants de les coses tradicionals s’han emprès la tasca de reviure la popular dansa Ball de Diables i a l’efecte està confeccionant ja la indumentària i els estris necessaris per a representar al públic, durant els vinents dies de la fira, aquella dansa que fa anys no s’ha representat aqui...”
El setmanari va publicant la llista de donatius i la llista de subscriptors, molt d’ells amb nom i cognoms i d’altres amb pseudònims com “un admirador de la Diablessa”, “una admiradora del Borrón o “un que no tem la pólvora”. El 21 d’octubre ja porten un total de 535,75 pessetes. Se sap que un dels subscriptors que més va col•laborar amb els donatius fou el mestre Pau Casals, conegut el seu interès per les manifestacions de la cultura popular.
La recuperació del ball va comptar amb l’ajuda i l’escalf d’en Pau Solé i Martí, “Pau Ravell” (1865-1947), membre del ball de Diables a principis de segle. Tot i els seus 68 anys, de nou ensenya els moviments i detalls del ball a vells i nous deixebles; és un dels darrers mestres de la tradició.
Dels membres del ball d’aquell 1933, la majoria son homes grans amb edats entre els 35 i els 50, llevat de tres joves entre els 17 i 21 anys. Una altre excepció és en “Sebastianu”, que reprèn el ball als seus 60 anys. Trobem doncs alguns antics Diables que ja saben els versos i que havien actuat sota les ordres d’en Pau “Ravell”, i d’altres són amics dels primers, veïns i fins i tot fills dels vells Diables.
El programa de la Fira anunciava per al dia 15 d’octubre: “A les dotze: Tots els balls es reuniran a la plaça del Dr. Murillo exhibint llurs habilitats. La colla de castells Els Mirons intentaran el 4 de 8; el Ball de Bastons exhibirà els seus balls que tan acreditats tenen; el Ball de Diables, que una comissió de veïns abnegats ha fet reeixir, lluiran llurs indumentàries i recitaran els versos que tant fama havien tingut en aquest Vila i comarca.”
Seguim trobant el ball al programa d’actes de les festes dels pròxims anys. Al 1935 tornem a trobar la Carretillada: “A més, per al dia 27,...a dos quarts de 9 de la nit, i com a acabament d’aquest festival, el Ball de Diables es despedirà engegant una fantàstica carretillada.” La crònica del “Baix Penedès” de primers d’agost ens diu: “Els gegants, el ball de bastons i el de Diables cumpliren llur comès (...) Els Diables cremaren una carretillada la vetlla del dia 27”.
D’aquella època tenim documentada una sortida primerenca dels nostres Diables a la Festa Major de Terrassa, els dies 5 i 6 de juliol de 1936, juntament amb els Mirons. I de testimonis orals sabem que entre els estius del 1934 i 1935 van actuar a Tarragona, Igualada i Sabadell.
Justament el 1936, tres anys després de la reorganització del ball, i a causa de la situació bèl•lica a partir del 19 de juliol, tenim uns anys en que no actua el Ball de Diables en cap festa de la vila.
No és fins al 1939 que tornem a veure reagrupada la comparsa recuperada per manteniment i interès municipal. La festa major d’aquell 1939, tant sols tres mesos després d’acabar la Guerra Civil, va celebrar-se tot i la dificil situació en que es trobava el país. En aquell “Año de la Victoria” no varen faltar ni cartells anunciadors, ni programa, n processó, ni castell de focs: “saldran a recorrer la población... los Gigantes y Cabezudos, danzas de Diablos y Bastones y los intrépidos Castellers Vendrellenses.”
Durant els anys següents anem trobant notícies del Ball en els programes de Festa Major, Fira i també en actuacions que fan el Ball de Diables en altres poblacions de Catalunya, com són a Valls, Tarragona, Vilanova, Sabadell...
Actuació del Ball de diables del Vendrell, amb el mític "Sebastiano" de Diablessa, per la festa major de Sabadell
1 d’Agost de 1941.
Actuació del Ball de diables del Vendrell a Tarragona, per les festes de Santa Tecla del 1943
L’any 1941 tenim constància de la primera sortida important de la postguerra, fora de la vila. Aquell febrer a Valls celebraven les Decenals i van veure actuar els balls “de la primera, Bastonets, Xiquets de Valls i el Ball de Dimonis del Vendrell”.
A la veïna ciutat de Vilanova i la Geltrú consta també, en diversos anys, que al no tenir Diables propis, alguns cops llogaren els Diables del Vendrell.
Si bé en els primers anys de la postguerra el ball l’integraven poc més o menys els mateixos components, mica en mica alguns vells pleguen i en van entrant de nous. L’any 1948, ja en sortí una nova colla, formada pel jovent que s’anirà renovant amb el pas dels anys. Fou en aquesta ocasió que els components recolliren els versos dels antics executants, en concret d’en “Sebastiano”, en Salvador Giró i en “Paperina”, i en feren la primera transcripció total que avui es conserva.
Una de les darreres i importants sortides del ball que es recorden, fou el 30 de novembre de 1958, per la festa de la reposició de l’Àngel al campanar. Oficialment “Día del Vendrellense Ausente”. El periòdic local “Vendrell” del 6 de desembre, ens diu d’aquesta data que la conducció de l’Àngel al Camp d’esports (d’on seria alçat per l’helicòpter americà i col•locat de nou dalt del campanar) “precedido -el Angel- de la banda de música norteamericana del portaaviones Forrestal, de los Gigantes y Cabezudos, Esbart Santa Anna, de los castellers, Ball de Diables, Ball de Bastons de Llorens y numeroso gentío (...) Presidiendolo todo se hallaba el ángel (...)el espectaculo comenzó con la actuación de la banda Forrestal; seguidamente lo hicieron los demás grupos: Ball de bastons de Llorens, Esbart Santa Anna, que fue presentado por primera vez al público, Ball de Diables que con sus alusiones e intencionadas parrafadas hicieron mucha gracia, y luego los castellers Nens del Vendrell”.
D’aquest dia se’n conserva un document sonor prou interessant que va retransmetre una emissora de ràdio hispano-francesa i que es troben en el projecte "Devuélveme la voz"de la Universitat d'Alacant: (cliqueu el següent botó)
A partir del minuts 8:45 podem sentir perfectament un vers del nostre ball fet expressament pels actes d’aquell dia històric.
Així doncs, el Ball va anar sortint, tot i que no ininterrompudament, però si amb força assiduïtat durant les dècades 30, 40, 50 i fins a principis del 1960.
L’any 1964 trobem en el programa de la Festa Major, el que sembla la darrera sortida del Ball de Diables. Pel que fa a la seva participació a la Festa destaca que en la processó de Santa Anna: “Al entrar en el templo las evoluciones del Ball de Diables, los pilares de honor de la colla de castells Nens del Vendrell y el ruido de la traca ponían una nota final de respeto y entusiasmo”. Tot i que testimonis dels darrers membres del ball, creuen recordar que varen sortir per darrer cop el 1962.
